Tarda tranquil·la. Els nens i les nenes exploren, cadascun al seu ritme, el material que s'ha posat al seu abast. Trobem colxonetes, aros, capses amb cordes i pilotes. Estrenem el nou material: més pilotes, unes escaletes, una carpa que emula l'univers (l'hem de retirar perquè no s'aguanta bé i ens adonem que caldrà buscar algú que ens faci una estructura per a suportar-la), un túnel i uns triangles que han quedat pendents d'estrenar ja que cal cosir la tela que els cobreix.
Observem com es desenvolupa l'activitat i veiem com aquells més autònoms (el Marc, el Bernat...) i potser aquells que estan més acostumats als grans espais exploren el territori i el material sense queixar-se. Alguna mirada fugaç per controlar que la mare o el pare estiguin allà i a seguir amb el que estaven fent.
En canvi, n'hi ha d'altres que no s'atreveixen (la Clara, la Joana, el Pere...), necessiten tenir més aprop a la mare. Necessiten més temps per agafar confiança i començar a obrir-se a un món ple de recursos per a divertir-se.
No obstant, tots al final acaben fent allò que ens havíem proposat: la psicomotricitat. D'una manera o de l'altra es mouen, caminen, s'esforcen per pujar a l'estructura de plàstic que els acosta al tobogan i s'hi deixen lliscar. Riuen, entre dits que assenyalen i sons guturals demanen tornar-ho a repetir, i els pares embedelits cedeixen. Un, dos, tres, ssssssssshhhh, ja s'han tirat un altre cop.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada